En algun punt del nostre madurar com a persones, a tots i totes ens arriba fatídicament aquell moment de la vida en el qual, després de la rebel·lió intrínseca de la joventut, ens adonem que sí, que ens assemblem als nostres pares més del que voldríem acceptar. Això però, com un delinqüent redimit de la seva culpa, ens permet respirar tranquils i adonar-nos de que som nosaltres més que mai: guardem com un tresor l’essència que ens ha fet ser, però la sofistiquem; la portem al nostre terreny.
Intuïm que ho fa del tot inconscientment (tal i com es creix), però The Bird Yellow treu nova música i li notem aquest exercici reflexiu. Tres temes (“My Matador”, “Slippin” i un single més que sortirà properament, produïts pels joves TomTom Records i que parlen de l’artista que és en aquest moment.
El barceloní Gerard Vidal Barrena (1995) reflexionava en el seu primer disc Little kids (Delirics, 2018) sobre la conflictivitat interna que suposa el pas a l’edat adulta. Doncs ara, amb la nova música, ja no situa el punt de vista de qui ens parla en aquesta etapa jovial, sinó que ara escoltem a un adult amb la temprança de qui està còmode amb el que fa. El més sorprenent de tot és justament això: la comoditat, que és tan extrema que la podem mastegar quan escoltem els propers llançaments.
Si amb el que va ser un primer disc tots ens vam pensar que allò era el disc d’un músic consagrat (encara no sabem d’on va treure tanta maduresa), ara escoltem la música d’un artista que ja ha tingut prou perspectiva i prou recorregut com per depurar detingudament allò que vol ser en termes musicals, prou talent com per saber-ho plasmar en els singles que es preparen i prou calma com per cuinar-los a foc lent. D’aquella primera inexplicable maduresa, en fa ara una imposant seguretat.
The Bird Yellow ha trobat el seu lloc i la seva manera de fer, sí, però no s’ha acomodat, i del creixement n’ha fet evolució. Als propers singles hi escoltem des de efectes i registres vocals que fins ara no havia explorat, fins a sintetitzadors que doten d’una classe netíssima la seva música. La modernització total del producte l’assoleix amb la producció (a càrrec de TomTom Records), que és la cirereta del pastís, amb bombos i veus processades en clau disco vuitantera que doten els temes del toc urbà que les orelles més exigents desitgen a data de 2020. Tot plegat, ens fa pensar que el Gerard ha afegit nous noms a la seva llibreria d’Spotify com ara Parcels o Frank Ocean, que fan companyia a alguns que sempre hi ha estat, com ara Nick Cave o PJ Harvey.
A partir d’ara, tot el que podem fer és imaginar-lo als concerts (el punt fort de l’artista) cantant amb aquell posat ferm i transcendent, amb la soltura de qui està còmode, escoltant-lo com s’escolten els seus concerts: com si fos el nostre monitor a unes colònies d’estiu, tots en silenci absolut al voltant d’una foguera.
